hurones, miró, ivam, equip351

“Los hurones”: darrera parada

Irene Llàcer-

Amb el #projecteUBÚ hem volgut retre un petit homenatge a Joan Miró i al seu posicionament polític i social de maduresa, és per això que el centre del projecte pivota entorn a quatre personatges que va dissenyar Miró per a l’obra de teatre “Mori el Merma”. Per aquesta raó, durant els darrers mesos, hem intentat donar vida a La Dona, al Ministre Cap de Gos, al mateix tirà el Merma i ara, que ens queda una última bala, hem volgut dedicar-li-la a les anomenades “màscares” o “hurones”.

És ben interessant comprovar com Miró sempre s’enfrontava i s’inspirava en la realitat, en el món que li envoltava. Com bé diu el comissari Joan M. Batllori, és massa fàcil titllar l’obra de Miró d’infantil, de repetitiva i de senzilla: això és fer una lectura plana i superficial de l’obra d’un creador enorme i complex. La realitat serà present en l’obra de Miró, en el seu alfabet i en les seues creacions de maneres plurals: en les formes més acolorides de Paris, passant per les taques negres de Mallorca i, d’una manera cruenta i real, en “Mori el Merma”.

La representació i adaptació de l’obra d’“Ubu roi” d’Alfred Jarry en mans d’un Miró gran i savi va prendre una consciència política i una dimensió d’actualitat brutal a les darreries dels anys 70. Per això l’escàndol, per això la premsa i tota l’atenció mediàtica que va suposar, perquè el gran geni que semblava encimbellat i llunyà va posar unes titelles enormes que ballaven i bramaven per l’escenari representant el dictador, la seua dona, els seus amics i còmplices, sequaços botxins que van enfosquir 40 anys d’història d’Espanya.

I de fons, durant tota l’obra, cinc personatges silenciosos que apareixen a gairebé totes les escenes, amb els ulls grans i les boques menudes, emmudits, atents i presents: “los hurones” o ”les màscares”, la representació del poble espanyol. Hem volgut tancar el projecte amb la reflexió i el joc sobre aquestes màscares de celles acolorides i formes ovalades, perquè són la part testimonial de la brutalitat de la dictadura, d’aquells que miraven i no es creien el que veien, la ciutadania silent que va sofrir els anys de l’horror.

Com bé va dir-li Joan Baixas, director de la companyia La Claca, a Joan Miró: una màscara a un calaix és morta, cal que les màscares pugen a l’escenari per a que cobren el seu sentit original. I això precisament és el que anem a fer a partir de demà (20 de maig i durant els propers 4 diumenges) a les sales del l’IVAMrevifar i insuflar vida a aquelles màscares simbòliques, que som cadascun de nosaltres, que Miró ens va llegar. Ja sabeu on serem!

[smartslider3 slider=5]

*Fotografies: F. Catalá-Roca (fragments), Joan Miró i el món d’Ubú. Ubú aux Baléares (2006).
Es Baluard, Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, Palma.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *